La Desconeguda Història dels dos Joves Santfeliuencs que varen introduir el Reggaeton a Catalunya

- 14 mins
entrevistesmusicaculturaoci

En Miguel Carrasco, Carra per als amics, és un graduat en Direcció Hotelera, natural de l’Hospitalet de Llobregat. Nascut al 1992, va arribar a Sant Feliu el 2006 ja que feia més d’un any que cursava l’educació secundària a l’Escola Mestral. En Martí Bosch estudià Enginyeria Industrial, i posteriorment un màster en Intel.ligència Artificial. Igual que en Miguel, va néixer l’any de les Olimpíades, però ell va arribar a la Ciutat de Les Roses als 3 anys, per a començar el parvulari al Salvador Espriu.

Avui es retroben a Seattle, al nord-oest dels Estats Units: en Miguel hi viu des de fa gairebé un any, ja que treballa a l’Hotel Sheraton; en Martí en canvi, tot just hi és de passada com a part d’un viatge que realitza a la Costa Oest abans de començar un doctorat a Suïssa. Des d’un café del modern barri de Capitol Hill, ens expliquen la desconeguda història de com vàren fer arribar el Reggaeton (i altres músiques llatines) a Catalunya.

Malgrat haver crescut els dos a les rodalies de Barcelona, proveniu d’entorns molt diferents. Com va ser la vostra infància abans de conèixer-vos?

M.C. Jo vaig créixer en un entorn on predominava la llengua castellana, molts dels meus amics eren del Madrid i el català era només una assignatura a l’escola. Quasi tots érem descendents de famílies procedents d’altres regions d’Espanya, predominantment de el Sur, en el meu cas de Múrcia i Rus, a Jaén. Probablement per això, la comunió era inqüestionable, tots portàvem els penjolls amb la creu, i sentíem els daltabaixos de la Roja com a nostres.

M.B. En l’arbre genealògic de la meva família, només hi podem recordar cognoms catalans, però sempre ha estat l’únic cas en la meva classe. Havent anat a l’escola pública al barri Falguera, vaig viure (en menor mesura) un ambient semblant al que explica en Miguel. D’altra banda, els caps de setmana feia vida principalment al barri centre, on el teixit associatiu ha contribuït sempre al fet que les tradicions d’arrel més catalana fossin sempre presents en els seus ciutadans. Formant part d’aquests dos móns em semblava increïble com conviviem tots en la mateixa ciutat d’una manera tant impermeable.

A Catalunya ja fa uns anys que a les festes majors i locals d’oci hi predomina la música llatina. Com us sentiu després d’haver aconseguit aquesta gesta?

M.C. A casa i al carrer, em vaig criar escoltant estils de música llatina i espanyola. En aquell llavors a l’Hospitalet, ningú de la nostra edat havia escoltat mai cançons de Lluís Llach o Marina Rossell. Per mi no és més que veure com allò amb el que he viscut des de petit s’ha extès a la resta del País. Tot i estar orgullós d’haver assumit la responsabilitat d’extrendre i fer entendre el Reggaeton a les poblacions amb més tradició catalana, no puc evitar sentir certa indignació al veure com els joves ara en gaudeixen sense preguntar-se quant va costar, ni qui se’n va fer càrrec.

M.B. Les úniques cançons castellanes que havien tingut presència al cotxe de la meva família eren “Y cómo es él” i “Me llamas” de José Luís Perales. Nosaltres escoltàvem Els Pets o Lax’n’Busto (mai Sopa de Cabra perquè no soportàvem en Gerard Quintana). Per això estic sorprès d’haver estat involucrat d’aquesta manera en el procés d’acceptació la música llatina a Catalunya, encara que he d’admetre que si no fos pel Carra mai l’hagués ni tan sols considerat.

M.C. Ni molt menys, deixa’m que et posi uns quants exemples. Quan vaig arribar a Sant Feliu al 2006, cada vegada que intentava posar una cançó de Reggaeton se’m titllava de cani, xungo i se’n reien dient “com es nota que ets de Hospi”. Això va seguir així durant anys, de fet quan vaig conèixer al Martí el 2008 res havia canviat. És més, ell va ser el que més se’n va riure de mi per el sol fet de que m’agradés aquesta música.

M.B. És cert, de fet jo sentia vergonya aliena per el latineo, el seu ritme descarat i les seves lletres dantesques. No va ser fins a l’estiu del 2010, quan amb la família estàvem de vacances a Paraguai que vem arribar a escoltar-ne una cançó sencera: a la ràdio va sonar “Noche de Sexo”, i al trobar-nos a l’Amèrica Llatina vem trobar pertinent deixar-la sonar. Tot i que no em va agradar, és cert que la vaig percebre de manera diferent.

Foto #1

cada vegada que intentava posar una cançó de Reggaeton se’m titllava de cani, xungo i se’n reien dient “com es nota que ets de Hospi”

Llavors, si en aquell moment tampoc et va agradar, què et va fer canviar d’opinió?

M.B. De fet va ser tot plegat casualitat. Poc després de tornar d’aquelles vacances, estàvem bevent a casa meva abans de sortir al Milenio, i el Carra va intentar posar una de les seves cançons. Tothom va reaccionar contràriament. A mi en canvi, em va recordar a la cançó que havia escoltat feia unes setmanes, i li vaig proposar que si la coneixia, la posés.

M.C. Evidentment la vaig reconèixer immediatament, però no la tenia al MP3, i en aquella època ningú tenia internet al mòbil. Per això li vaig proposar de demanar-la un cop arribéssim al Milenio. Però vem ser massa innocents de pensar que tot seria tant senzill. Jo sabia que no m’anaven a prendre seriosament ja que no hagués estat ni molt menys la primera vegada que demanés una cançó. Però pensàvem que seria diferent si la demanava en Martí…

M.B. Justament l’estiu del 2010 vàrem passar amb els amics moltes tardes mandroses de cafè a l’Ateneu, en les quals sovint el gerent del Milenio, en Miquel Albert s’autoconvidava a la nostra taula. Ell ens explicava què tenia preparat per aquell cap de setmana (per exemple, nits de Mojitos o Xupitos especials), i amb els amics hi anàvem i hi consumíem. De forma que vaig creure que no era agosarat anar a demanar una cançó, encara que fós d’un gènere tan controvertit. Al cap i a la fi, quan sortim de nit anem a divertir-nos, no?

I com va acabar la cosa?

M.B. Em vaig dirigir al DJ que en aquell llavors hi havia al Mile, l’Albert de Síbaris, i li vaig demanar si podia posar la cançó en questió. Ell, per cercar-la em va demanar l’autor. I jo, palplantat sense saber la resposta, vaig demanar-li ajuda al Carra.

M.C. Inevitablement obligat a intervenir, li vaig dir a l’Albert: “Noche de Sexo”, de Aventura ft. Wisin y Yandel. I la seva resposta va ser: “Aquí hace mucho que no se pone Reggaeton”.

I no us va donar cap més explicació?

M.C. No ens va donar cap explicació perquè no calia: la seva expressió de mofa no deixava dubtes. De manera que, esperant comprensió, vem explicar als nostres amics el que havia passat. Però malauradament la seva reacció va ser més de indiferència que de suport. Aquí és quan vaig adonar-me’n que calia fer un pas més enllà. Els havia de fer entendre que el Reggaeton no només s’escolta, es viu. Per això li vaig ensenyar al Martí el vídeo de “Ella y yo” de Aventura ft. Don Omar en directe al Madison Square Garden, on els artistes no només canten, sinó que interpreten el seu paper en el triangle amoròs que descriu la cançó.

M.B. La lletra de “Ella y yo” va ser la primera lletra de Reggaeton a la qual li vaig dedicar atenció. I em vaig emportar una grata sorpresa positiva, ja que va molt més enllà amoroses buides i superficials que tant sovint trobem en la música pop, i hi afegeix un nou element: la passió, encara més observable en l’actuació en directe. I llavors vàrem pensar que si aconseguiem transmetre aquella passió, els nostres amics voldrien tant com nosaltres escoltar Reggaeton en els moments de rauxa.

I què veu pensar per a aconseguir-ho?

M.C. Doncs llavors va arribar ja la nit de Halloween (com l’anomenem a Hospitalet) o la Castanyada (com dicta el chauvinisme català). En aquella nit, a alguns dels llavors caps del CAU se’ls va acudir utilitzar les instalacions per a activitats que poc tenen a veure amb l’escoltisme: beure begudes alcohòliques abans d’anar al Milenio. Empassats ja els dos primers cubates vem trobar que era el moment perfecte per posar “Ella y yo”, però un altre cop ens vem trobar que ningú la tenia al mòvil, i ningú tenia internet per a posar YouTube. Aleshores ens vem adonar que ho hauríem de posar tot de la nostra part: l’havíem d’interpretar nosaltres.

M.B. Jo ja l’havia escoltat prous vegades i em sabia la lletra de memòria. En Carra per suposat feia anys que es va memoritzar fins la última coma. Així que per el to de veu vàrem decidir que jo interpretaria la part del Romeo i en Carra faria de Don Omar. Va ser un gran èxit, gràcies al qual teníem un excèrcit d’amics units a la nostra causa. I aquella mateixa nit tots junts vàrem anar al Milenio a demanar que ens posessin “Ella y yo”.

Entenc doncs que aquest cop va haver-hi sort?

M.C. Tandebò hagués estat tan fàcil. Malgrat que els nostres amics aquella nit van insistir junt amb nosaltres, tant a l’Albert de Síbaris com al Miquel Albert els va ser igual. Van seguir pensant que la vitalitat del beat del Reggaeton els faria mal al seu negoci, com si el Mile tingués cap estàndard a mantenir.

M.B. Però de totes maneres, aquella nit va acabar sent un punt d’inflexió: els nostres amics havien gravat la nostra interpretació en vídeo, i la van publicar al Facebook. Allà no només vàrem aconseguir el suport del nostre grup més proper: molts altres Santfeliuencs ara volien veure també la performance al Milenio.

M.C. Relativament poc, però perquè s’hi va ajuntar un altre element determinant. Justament aquell novembre va sortir “Danza Kuduro”, que malgrat ser cantada majoritàriament per Don Omar tenia un beat més lleuger i inevitablement addictiu que va fer que fos acceptada per inclús els més reticents. Estic segur que fins i tot en Miquel Albert l’escoltava en privat. Així que cap al desembre ja es va anar deixant sentir per al Milenio, i amb ella van venir més cançons.

Per com ho dius sembla que va ser més aviat “Danza Kuduro” el punt d’inflexió en l’extensió del reggaeton…

M.C. Cal reconèixer que va ser una ajuda molt important, però si no haguéssim aclimatat prèviament als Santfeliuencs, posaria la mà al foc que no els hagués agradat tampoc “Danza Kuduro”.

M.B. Però cal contextualitzar encara més: estem parlant de Sant Feliu, que no deixa de formar part del Baix Llobregat. Justament aquell any havíem començat la universitat, i allà els meus companys eren de la Catalunya més vella i pura que no sabia ni situar Sant Feliu de Llobregat al mapa. Jo sempre els deia “Som la capital del Baix Llobregat”, però llavors no entenien com podia tenir vuit cognoms catalans. Això ajuntat amb la meva obsessió al reggaeton els trencava tots els esquemes del que havien cregut que podia ser Catalunya. Però no m’estranya: el vigatà i el gironí mai s’ha dignat a anar més al sud que la Ciutat Comptal. Per ells, qualsevol cosa en la lengua del imperio era considerada una heretgia, de manera que el reggaeton no tenia cap cabuda en la seva imatge platònica de Catalunya.

Foto #2

els meus companys d’universitat, originaris de la més pura Catalunya Vella on ningú ha votat mai al PSC no sabien ni situar Sant Feliu al mapa. Jo sempre els deia “Som la capital del Baix Llobregat”, però llavors no entenien com podia tenir vuit cognoms catalans. Això ajuntat amb la meva obsessió al reggaeton els trencava tots els esquemes del que havien cregut que podia ser Catalunya. Però no m’estranya: el vigatà i el gironí mai s’ha dignat a anar més al sud que la Ciutat Comptal.

I què va caler per acostar a un Olotí o Empordanenc a la sub-cultura de la música llatina?

M.B. Doncs vaig cada nit que fèiem pre-festa al pis d’algú, era molt insistent i els forçava a escoltar cançons senceres. Hi accedien perquè els semblava inevitablement divertit veure com em sabia totes les lletres de memòria. Però la clau va ser que llavors ja es deixaven sentir temes com “Ayer la ví” o “La despedida” a les discoteques Barcelonines, i a part sonaven en els moments crítics en què el cos et demana remembers com Chayanne o Sónia y Selena. I com que ja els havia donat les molles a la pre-festa, llavors i només llavors era quan els meus amics agironats no podien resistir la temptació i volien el pa sencer: el perreo. I vaja, després et demanàven les lletres, i poc a poc se’ls anava desfent el chauvinisme català/gironí que imperava al seu cervell.

Un cop aconseguit que un estudiant gironí escolti reggaeton, la resta és bufar i fer ampolles, no?

M.B. En efecte, aquesta va ser la victòria definitiva. El reggaeton va ser un terratrèmol que va trencar definitivament les barreres entre les dues Catalunyes. És l’element cohesiu més important què hi ha hagut mai a Catalunya, l’únic punt comú entre un frequentador de Foro-Coches i els fans de “Els Catarres”. Daddy Yankee i Don Omar pixen damunt del 80è aniversari del PSUC: amb una desena de temes de reggaeton ens han fet un sol poble.

Amb la rellevància que té tot el què dieu, com és que mai se us ha reconegut la vostra labor?

M.C. La cultura catalana està inevitablement polititzada, i als mitjans subvencionats ja els ha costat prou l’acceptació del reggaeton com per a sobre fer-ne un reportatge de com va arribar a Catalunya. Ni els cooperatives independents finançades a través de micromecenatge com el Fet a Sant Feliu s’han dignat a contactar-nos.

Personalment, un dels fets que em van afectar més va ser sentir en primícia “La Calor que em crema” de Trifàssic, la primera cançó de reggaeton en català. Els vaig demanar si podia participar en el seu proper tema i ells em van dir que hi estarien encantats. Encara espero la seva trucada. Des de llavors intento fer la meva carrera en solitari i no conto amb més suport que el dels meus amics

La cultura catalana està inevitablement polititzada, i als mitjans subvencionats ja els ha costat prou l’acceptació del reggaeton com per a sobre fer-ne un reportatge de com va arribar a Catalunya. Ni els cooperatives independents finançades a través de micromecenatge com el Fet a Sant Feliu s’han dignat a trucar-nos.

M.B. De totes maneres estem orgullosos d’haver aplanat el camí als joves que volen escoltar reggaeton en pubs, discoteques i festes majors. I encara més, també hem ajudat a que joves artistes com Bad Gyal hagin pogut fer-se un nom en el panorama musical català a través d’estils fins fa poc vetats per L’Aranguardia com el trap o reggaeton. No ens calen reconeixements personals. Les nostres motivacions van més enllà. Arribarà un dia en què en les paelles de la Pilar Rahola en Joan Laporta (que tornarà a ser president del Barça) convidarà als més quinquis del filial i junts combinaràn les “Paraules d’amor” d’en Serrat amb el “Llamado de Emergencia” de Daddy Yankee. Per què com deia Miquel Martí Pol, “tot està per fer, i tot és possible”.

Martí Bosch

Martí Bosch

Urban sprawl, Python, and a bit of landscape ecology and complexity